Chasing Cars (microrrelato)

Dio el último trago al whisky, dejó un billete de diez euros bajo del vaso y se fue. Cogió un taxi, indicó la dirección y se puso los auriculares. Chasing Cars resonaba en sus oídos y, en ese mismo instante le invadió la soledad, una profunda melancolía irrumpió en cada uno de sus órganos, y no pudo contener las lágrimas. De camino detuvo el vehículo en una floristería, compró una rosa roja y siguió su camino. Unas calles antes bajó del taxi, continuó caminando hasta llegar a su destino. En un papel arrugado escribió una nota. Llamó a la puerta y nadie abrió. Tras una larga espera, al ver que nadie llegaba, se marchó.

Al amanecer una mujer con un periódico en la mano abrió la puerta, recogió la rosa y la nota. “No necesitamos nada, ni a nadie. Todo lo que soy, todo lo que fui alguna vez está justo en tus ojos.” Ella sonrió, pero era tarde. Al abrir el periódico encontró la peor noticia que jamás había leído. Un hombre se había suicidado, en su mano guardaba una carta: “No necesitamos nada, ni a nadie.” La mujer buscó por todo el cementerio, y cuando estaba a punto de irse encontró una lápida rodeada de flores con una inscripción que le resultaba familiar: “Si me acuesto aquí, si simplemente me acuesto aquí, ¿te acostarías conmigo y simplemente te olvidarías del mundo?, te esperaré eternamente en este jardín que explota de vida. Todo lo que fui alguna vez está en tus ojos. Te quiero.”

(ficción)

*Parte del texto está extraído de la canción Chasing Cars de Snow Patrol.

Cabanyal, t'estime!

Intenten clavar-te una espasa, ferir-te de mort. Com la teua dura pell s’ho impedeix, claven xicotetes banderilles i gaudeixen veient-te sagnar, veient com plores. Intenten travessar-te, partir-te, dividir la teua força, dissoldre la teua unió però, s’ho fem difícil. És un tira i afluixa, amb final incert, que ens fa tremolar i ens dóna forces per a continuar la lluita contra l'especulació i els especuladors.

He corregut pels teus carrers, m'has vist créixer, he jugat als teus parcs, he entrat a les teues cases, he tacat les meues mans amb tu. Per la meua sang corre la teua terra, el teu aire, l'aigua que et banya i l'odi a qui t'embruta. Quan vaig pensar que no hauries d'existir, que havien d'acabar amb tu, em vas ensenyar a voler-te, a passejar-te, a gaudir dels teus carrers i els teus edificis, a olorar la teua història, a aprendre d'ella, i a saber que sóc part d’aquesta. Em vas ensenyar que la rehabilitació es possible sense destrucció, tot i que a ells, i a les seues butxaques, no els interessa.
Alguns dels quals no et tenen cap afecte s'han anat a casa, amb la cua entre les cames, i amb vestits regalats sota el braç. Uns altres continuen, com a vampirs, xuclant els diners i la identitat valenciana. Repudien als nostres veïns del nord, malgrat compartir moltes més coses que la llengua, i converteixen la seua política en una oda a l'ego, al seu enorme ego. Els que et defensen i lluiten per tu són jutjats, però no es penedeixen i ho tornarien a fer una i mil vegades. (Estem amb tu Mònica!)
Recórrer els carrers del món és sentir-se lliure. Recórrer el Cabanyal és sentir la llibertat, l'estima dels seus veïns, una forma diferent de viure, una història que no pot acabar per molt que alguns s'ho proposen i ho intenten. Cabanyal, t’estime.